per Àlex Susanna

---

Si hagués de regalar una obra de la nostra tradició literària a algú que no sabés gaire res no ho dubtaria ni un instant: triaria El quadern gris, probablement l’obra més important -si més no, la més emblemàtica- de Josep Pla, tot i la recança que sempre comporta haver de quedar-se només amb una, i més que més quan esteu parlant d’algú que va publicar quaranta-cinc volums d’Obra Completa!

De fet, no crec que hi hagi cap llibre més indicat per agafar el gust de la lectura, el gust per la llengua , interès per un mateix com a subjecte moral -sense el qual no podem aspirar a cap forma de felicitat o mínim acord amb nosaltres mateixos-, interès pel nostre entorn -tant el material com el més immaterial: la nostra geografia, per tant, però també la nostra cultura i el país en general, per inacabat que estigui- i, per damunt de tot, i per sorprenent o paradoxal que això pugui semblar, ganes de viure, de viure a fons, d’assaborir i esprémer la mamella de la vida en el seu plausible braguer de percepcions concretes i abstractes…

Així doncs, quan tanqueu aquest dietari de joventut de Pla-el seu particular «retrat de l’artista jove»: un dietari del tot equiparable en qualitat a les millors «novel·les de formació»-, ho fareu amb la sensació d’estar més desperts, més dotats d’entusiasme i alhora de relativisme o sornegueria per enfrontar-vos a la successió inevitable de plaers i desplaers en què consisteixen la majoria dels nostres moments, dies i setmanes… Què més pot demanar-se a un llibre?

Ara bé, aquesta literatura planiana que sembla tan evident i accessible -tan allunyada d’un qualsevol afany d’originalitat i experimentalisme-, i també tan nostrada, tan arrelada a un país insignificant -vull dir sense taca en el mapa-, resulta que ha estat una de les propostes més singulars i de més calat de tota la literatura europea del segle XX: quants altres memorialistes coneixeu que se li puguin comparar? I el més sorprenent és que un escriptor com ell va sorgir en un territori pràcticament erm pel que fa al conreu d’aquesta mena de literatural. Com ell mateix ens diu: «A mi m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, reminiscències (…), biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La francesa, també, encara que més donada al vedetisme.La literatura no és més que un esforç contra l’oblit». Doncs bé, podríem dir que d’alguna manera Pla no es va proposar altra cosa que omplir aquest buit a fi d’aconseguir de mica en mica que la seva pròpia tradició fos cada cop «més còmode i confortable, les dues condicions bàsiques de tota literatura».

Biògraf, cronista, paisatgista, retratista, moralista i memorialista, però sempre més prosista que novel·lista, i més narrador que no assagista, l’originalitat no volguda de Pla, i el seu mèrit literari principal, va consistir justament a escriure sense el suport de cap gènere definit: és a dir, va actuar a pit descobert, «fent gravitar tot el pes de la creació literària sobre l’estil», com bé va assenyalar Josep M. Castellet. Un estil que l’emparenta tant o més que amb certs escriptors -Stendhal, Leopardi, Goethe, Valéry, Nietzsche o Montaigne- amb el que en definitiva perseguien alguns dels principals pintors post-impressionistes de la seva època: un sintetisme expressiu, alleugerit, aeri i elegant.

Pla ens diu que la seva imatge del món «no podrà pas ésser inclosa en el recinte de la literatura bufada, retòrica i triomfalista.Més aviat serà una cosa per a cada dia, una escriptura insignificant».És això darrer el que el fa únic: ningú com ell per començar el dia, passar les tardes o coronar les nits solitàries. A Pla podem agafar-lo en qualsevol moment i sempre serà benvingut, sempre ens atraparà. És l’escriptor del dia a dia. Pla escriu literalment per a tothom. De quants escriptors pot dir-se això mateix?

Pla, en darrer terme, sempre ens encomana o desperta ganes de viure, de viatjar, de tastar un o altre vi, de visitar algun museu o de freqüentar algun nou autor… Potser perquè per damunt de tot és un sensualista imponent, precisament per evitar de caure en un «erotisme frenètic» com el de Maupassant. És probable que desplacés una part important del seu cabal eròtic cap a una sensualitat més dispersa i generalitzadora, que pogués aplicar a tot el que l’envoltava. L’erotisme és sempre problemàtic: la sensualitat, menys frontal, menys impactant, però potser més insidiosa, ens ajuda a apropar les coses sense que hi oposin resistència. L’erotisme és volgudament, compulsivament possessiu i frenètic; la sensualitat és si fa no fa el mateix, però disfressat.Es un erotisme amb maneres, que la sap més llarga. Que defuig les persones per apropar-se al món i a les coses. El sensualisme és una forma de saviesa; l’erotisme, un vestigi claríssim d’animalitat.

Ara que s’anuncia l’edició facsímil del dietari de Pla que li va servir de base per escriure mig segle després El quadern gris, potser no estarà de més recordar tot això, i entendre que per escriure una obra com aquesta totes dues coses eren igualment necessàries: escriure’l en directe i reescriure’l en diferit a fi d’assolir aquest sensualisme savi impossible d’obtenir en plena joventut, per molt que l’hàgim buscat…